Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

dijous, 23 de novembre de 2017

POSTVERITAT, VERITATS DE MENTIDA


Què és això de la postveritat?
La paraula “postveritat” es pot dir que és nova. Es va començar a fer servir tot just fa un any per descriure un fenomen nou. La postveritat és una mena de mentida: es pot definir com la descripció d’un fet en base a les emocions i les opinions personals per sobre de l’objectivitat. Molta gent es refereix a la postveritat com a “mentida emotiva”.
També trobem molts casos de postveritat que no responen a les emocions i sí a unes intencions molt determinades. Aquests casos es troben molt sovint en el camp de la política.

Es parla de postveritat quan hi ha un context en el qual no importa tant l’objectivitat dels fets (ni comprovar la seva veracitat) com l’impacte d’un relat, sigui cert o no, i la difusió social dels seus efectes, en especial la creació de tendències d’opinió.

El regne de l'algorisme, dels automatismes i de la manca de periodisme obren el camí a la dictadura de la posverdad, un neologisme elegit pel diccionari Oxford com a paraula de 2016, el de l'auge del populisme. La seva definició s'adapta a la perfecció a les falsedats amb què neix la primera presidència viral: "Circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l'hora de crear opinió pública".
Facebook i la resta de grans plataformes d'Internet encara estan a temps d'intentar salvar-se i salvar-nos d'aquesta deriva. És tan fàcil com incorporar als seus algoritmes excepcions per a mitjans que inverteixen en informació, són sotmesos a controls de qualitat i rendeixen comptes. Un algoritme mai podrà fer periodisme, però pot aprendre a identificar a aquells que ho fan, pel bé de tots.



El filòsof lleidatà Joan Garcia del Muro guanya el premi d’assaig el Josep Vallverdú de Lleida amb ‘Good bye, veritat’
Postveritat, fets alternatius, notícies falses... tot plegat, paraules i conceptes nous per designar de manera més suau i maquillada allò que tota la vida se n'ha dit mentida.

Però no només en el món de la política veiem com es qüestionen veritats i es queixen de la versemblança de les notícies que no són tan curoses en les redaccions, o en la contrastació dels fets. Sens dubte, la rapidesa competitiva per ser el primer a informar de quelcom als mitjans socials, tampoc no hi ha ajuda. Celebro que recentment haguem vist que el món de la Comunicació reclama un paper avaluador més objectiu en les redaccions i en la tria de les notícies. Els propis professionals que s’escarrassen a redactar de forma acurada els seus continguts es troben que han de competir en clics amb altres continguts patrocinats en els seus propis mitjans que criden als instints més políticament incorrectes. I la gent al final no distingeix en quin mitjà ho està llegint.

També en el món de la Informació i la Documentació hi ha recentment moviments. És prou rellevant l’article del blog de Comunidad Baratz, “Las bibliotecas deben luchar contra las noticias falsas en Internet”, on recorden el paper que clàssicament els professionals de la informació han tingut pel que fa a l’avaluació de fonts. Hi incorporen una infografia creada per la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA). Penso que pot ser de molta utilitat, sobretot perquè té aquella viralitat com a infografia que es pot enviar a múltiples grups de WhatsApp on s’estan difonent informacions poc acurades o gens veritables, directament. El fet que aquestes notícies falses s’associïn a premisses prèvies que el lector pretén consolidar més que no pas contrastar fa que les notícies a mida prenguin camins més difícils per al correcte ús de la informació. I hi afegeixo la importància de la data de creació de la notícia. En un món tan ràpidament canviant com el nostre, el que avui és cert demà passa a ser en el millor dels casos només obsolet, i en el pitjor possiblement fals.

El perfil del content curator, i en part el del community manager, tenen grans reptes en aquest sentit, per dos motius. Reforça que no tothom ho pot ser, i que hi ha límits que no es poden creuar. La teva comunitat lligada, per exemple, a un mitjà social ha de tenir la informació que millor la cohesioni i fidelitzi, o la que millor la informi? Per als professionals de la informació i la comunicació la resposta és evident, però potser en altres àmbits més economicistes, això no queda tan clar. Però també caldrà considerar que quan confiem en perfils de Twitter que ens fan de content curators els estem donant un poder rellevant i caldrà sempre preguntar-se sobre els propis perfils, no només sobre el que difonen. A quins interessos responen, en acabat?

Certament, biblioteques i professionals de la informació tenen un paper a fer, però no el poden fer sols. I això em porta a una reflexió acadèmica però també transversal. Quan es decideix que la cerca i avaluació de la informació no són competències rellevants per a moltes titulacions, s’està inferint que és quelcom que s’aprèn per experiència, quasi per osmosi, m’atreviria a dir. Quan es decideix que el funcionament de les fonts d’informació o les bases de dades les expliqui algú que no és del ram de la Informació, també hi perdem. Quan es creu que no cal ensenyar a avaluar les fonts d’informació que emprem, també llavors, en tots els casos, ajudem a que les falses notícies, el fets alternatius i les postveritats es colin per tots els mitjans socials i de relació que tenim. Quan es passa a considerar que ja no cal alfabetitzar informacionalment perquè tothom ja té mòbil, que ja no és necessari ensenyar a fer-lo servir, llavors comencem a perdre la lluita per la veritat. 

En tot cas, i recordem-ho, els professionals de la informació fa anys que som aquí, avaluant i filtrant fonts d’informació i continguts per a d’altres. I en veritat diem, aquesta sí, que aquí seguirem.


Una definició del filòsof José Antonio Marina informa el documental: la postveritat no s’ha d’entendre com la mentida, sinó com el reblaniment de la idea de veritat. Ara bé, l’esport preferit dels opinadors quan parlen de la postveritat és qüestionar fins a quin punt ens trobem davant d’un fenomen significativament nou o simplement es tracta de les mentides i estafes de sempre que han trobat noves vies per disseminar-se. L’etimologia de la paraula no ajuda a rebre-la calorosament perquè sembla una construcció enrevessada i innecessària per no dir mentida. Però, rebutgem o no el mot, els que desmereixen el grau de novetat de la situació actual s’equivoquen. L’ésser humà canvia les condicions de la seva existència a través de les eines que crea i, en el cas de les tecnologies digitals, ens enfrontem a una revolució que, més que comparar-se amb l’arribada del motor d’explosió, s’hauria d’equiparar a la invenció de l’escriptura. No som davant d’un matís quantitatiu, sinó d’un canvi profund de les regles del joc.


La consultora Garner, especialitzada en tecnologia informàtica, adverteix que les notícies falses superaran a les veritables en quatre anys. Certament, resulta terrible pensar que els usuaris de les societats madures del planeta consumeixin més informació falsa que certa al 2022, perquè equival a dir que la manipulació, tant de les consciències individuals com de la democràcia, serà la gran amenaça del món. La consultora considera que la intel·ligència artificial impulsarà la creació d'aquesta realitat falsificada amb representacions convincentment realistes de coses que mai van ocórrer o que mai van existir exactament com es representen.L'any 2016 ha passat a la història com el moment en què el planeta va descobrir que havíem entrat en l'era de les fake news. Res és el que sembla, fins i tot la mentida l'hem maquillat amb el terme posverdad per fer-la més digerible. Les notícies falses igual serveixen per a les guerres comercials o per a les batalles polítiques. El Brexit o Donald Trump no s'entenen sense tenir present aquest fenomen. No és fàcil defensar-se davant aquest tsunami. Fins i tot els mitjans rigorosos estem amenaçats pels ciberatacs a la veritat. És més, sovint un mitjà seriós pot caure en el parany i donar per bona una notícia falsa en les xarxes, blanquejant així la mentida. El problema ha arribat a la Comissió Europea, que té un pla d'acció per abordar la propagació de notícies incertes ia la primavera del 2018 està previst que un comitè d'experts desenvolupi una estratègia per combatre aquesta xacra. Col·lectius de periodistes han creat webs -la Buloteca o Maleït Bulo- per denunciar notícies de les xarxes que no ho són. El bon periodisme és el que està fet amb rigor, que jerarquitza la informació, que té al darrere una signatura que l'avala. Iñaki Gabilondo defineix la solvència com honestedat + temps. El problema és que vivim temps insolvents, corruptes i immediats.

WEBS D'INTERÈS

https://labuloteca.es/

6 CLAUS PER NO empassar NI UN Bulo MÉS

HyperNormalisation 2016

Veritats de Mentida entén aquesta premissa i per això situa el punt de partida de la seva història en la tecnologia i no pas en els polítics o en els periodistes. A través d’unes animacions 3D, el documental il·lustra la relació entre les persones i les finestres digitals a les quals tenen accés. La representació visual captura perfectament el camp on la postveritat ha germinat: individus que han personalitzat la seva dieta informativa fins a crear una bombolla mediàtica totalment independent de la dels seus veïns. Si es trobessin dues persones d’aquest món, podrien adonar-se que les realitats amb les quals se senten hiperconnectats són totalment paral·leles, sense ni un sol punt en comú. El resultat és una veritat per a cada bombolla.
"Si m'enganyes una vegada, és culpa teva; si m'enganyes dues, és meva” ANAXÀGORAS

dijous, 26 d’octubre de 2017

PREMIS LITERARIS, per lectors lliures

Kazuo Ishiguro, Premi Nobel de Literatura 2017

"La nova generació literària és un invent dels editors"
 
L’escriptor britànic Kazuo Ishiguro ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2017.
En la lectura, el jurat ha justificat l’elecció d’Ishiguro en tractar-se d’un novel·lista “amb gran força emocional capaç de descobrir l’abisme que sorgeix per sota de l’il·lusori sentit de connexió amb el món”. L’acadèmia ha recordat que els temes “més associats” a l’obra l’escriptor britànic són els de la memòria, el temps i el desengany. Kazuo Ishiguro va néixer en Nagasaki eL 1954, però es va traslladar a Anglaterra el 1960. Ha estudiat a les universitats de Kent i d’East Anglia i en l’actualitat viu a Londres, tal com recull la seva biografia en Anagrama, editorial que edita a l’autor a Espanya.
El 1995 va ser nomenat Oficial de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i, el 1998, Cavaller de les Arts i les Lletres pel govern francès. La seva obra ha estat traduïda a més de quaranta idiomes i és autor de set novel·les –‘Pálida luz en las colinas’ (Premi Winifred Holtby), ‘Un artista del mundo flotante’ (Premi Whitbread), ‘Les restes del dia’ (Premi Booker), ‘Els inconsolables’ (Premi Cheltenham), ‘Quan erem orfes’, ‘No em deixis mai’ (Premi Novel·la Europea Casino de Santiago) i ‘El gegant enterrat’–. Així mateix, compta amb un llibre de relats, ‘Nocturns’, i és guionista de cinema i televisió.

ishiguro és autor de set novel·les (Pálida luz en las colinas, Un artista del mundo flotante, El que resta del dia, Els inconsolables, Quan érem orfes, No em deixis mai i El gegant enterrat) i d’un llibre de relats, Nocturns. En castellà tots ells a Anagrama i en català alguns d’ells als segells del Grup 62. De les seves obres, dues han estat adaptades al cinema, El que queda del dia, dirigida per James Ivory (1993) i No em deixis mai, dirigida per Mark Romanek (2010). La darrera de les seves novel·les, El gegant enterrat, és un viatge a l’Anglaterra medieval que indaga en la memòria i l’oblit, en el passat, en l’odi, la sang i la traïció amb els quals es forgen les pàtries i de vegades la pau, però també en l’amor perdurable, en la vellesa i en la mort. Una personal reformulació del gènere fantàstic que reflexiona sobre l’amor, el record i el passat. L’autor ha expressat les següents paraules després de saber que havia guanyat el Nobel: “És una notícia sorprenent i totalment inesperada. Arriba en un moment en què el món viu amb incertesa els seus valors, el seu lideratge i la seva seguretat. Només espero que rebre aquest enorme honor serveixi, encara que sigui una mica, per encoratjar la bona voluntat i la pau”.
 


LLIBRES
 
Nocturns. Empúries, 2010. (Trad. Albert Torrescasana)
Quan érem orfes. Edicions 62, 2000; LaButxaca, 2009. (Trad. Xavier Pàmies)
No em deixis mai. Empúries, 2005; Anagrama, 2006. (Trad. Xavier Pàmies)
Una pàl·lida vista dels turons. Documenta Balear, 1999. (Trad. M. Antònia Caldentey)
Els inconsolables. Edicions 62, 1995. (Trad. Xavier Pàmies)
El que resta del dia. Edicions 62, 1994. (Trad. Xavier Riu)
El gegant enterrat. Anagrama, 2016




 CITES DE L'AUTOR
1.Per trencar el cicle de la violència hem d'oblidar el rancor i la idea de justícia.
2. L'amor ha d'incloure el perdó. La majoria de les relacions passen per desacords, i crec que l'amor no consisteix a portar-se molt bé o a no barallar-se mai, sinó a acceptar que a vegades ens ferim.
3. Un dels grans problemes de les societats occidentals són les seves immenses desigualtats, l'esquerda entre rics i pobres cada vegada és més gran.
4. La infància és una utopia per a nens afortunats.
5. Tots sabem que ens morirem, però no ens ho acabem de creure.
6. La majoria de la gent no es qüestiona la seva funció a la vida ni prova de comprendre el gran esquema de les coses.
7. La nova generació literària és un invent dels editors.
8. És curiosa la visió del triomf que tenen alguns. L'èxit sempre és subjectiu, algú pot aconseguir-lo de cara a la galeria i sentir-se frustrat per dins.
9. Quan escric una novel·la procuro no plantejar-me si destaca més la meva visió oriental o occidental.
10. M'agraden els novel·listes que poden crear altres mons interessants.
11. Tenim bones intencions, però la majoria de nosaltres simplement ens deixem endur. No seiem per pensar seriosament per què fem costat a certes posicions. Pertanyem a determinades tribus, i la nostra petita tribu sempre té l'eslògan correcte i la postura correcta davant de cada tema.
12. Les jerarquies entre l'alta i la baixa literatura s'estan enderrocant.
13. He escrit sobre com n'és, de fàcil, malgastar la vida.
14. Escric novel·les, això és tot el que puc fer.



"Lo que queda del día" ( The Remains Of The Day)


Llegiu la notícia a la premsa: