Dades personals

Biblioteca Municipal creada per oferir l'accés al coneixement de forma lliure i gratuita

diumenge, 23 de juny del 2013

"Llegir és l'únic acte sobirà que ens queda". Antonio Muñoz Molina

Antonio Muñoz Molina guanya el Premi Príncep d'Astúries de les lletres 2013

Nada dura, salvo la ignorancia, y lo más nuevo se vuelve enseguida obsoleto…Antonio Muñoz molina
 
               AntonioMuñoz Molina va néixer a Úbeda (Jaén) l'any 1956. Va estudiar Periodisme a Madrid i també es va llicenciar en Història de l'Art a Granada. La seva brillant i ràpida trajectòria literària començà amb la compilació d'articles periodístics publicats a diaris locals, els quals van arribar a mans de Pere Gimferrer –poeta català i director de Seix-Barral–, recollits en dos llibres d'assaigs: El Robinson urbano (1984) i Diario del Nautilius (1985). Es comenta que, entusiasmat per aquests articles, Gimferrer li va demanar la seva primera novel·la Beatus Ille (1986), guardonada amb el Premi Ícar. Ja en aquesta primera obra, Muñoz Molina mostra els elements que caracteritzaran les seves obres literàries posteriors: un interès per crear trames sobre temàtiques actuals i així atraure l'atenció del lector; assimilar diferents tècniques i fer experiments formals amb la intenció de millorar la narració i exposar en les seves obres el seu profund compromís amb un passat històric, potser massa oblidat.
La seva segona obra, titulada El invierno de Lisboa (1987), va merèixer el Premi Nacional de Literatura i el Premi de la Crítica l'any 1988. En aquesta novel·la, l'escriptor va crear un argument atractiu mitjançant la combinació de diferents elements agafats del cinema negre, amb referències musicals del jazz. La següent novel·la, Beltenebros (1989), portada al cinema per la directora Pilar Miró –amb deu premis Goya, inclòs Millor guió adaptat per ella, Mario Camus i Juan Antonio Porto–, és una història ambientada al Madrid de la postguerra, i basada en una doble traïció al món tancat i asfixiant de la clandestinitat.
Córdoba de los Omeyas i El jinete polaco (1991) van continuar la seva trajèctoria literària. Aquesta darrera va rebre  el Premi Planeta del mateix any, i l'any següent el Nacional de Narrativa, així com el de Traducció. Després va publicar un volum de contes sota el títol Nada del otro mundo (1993), l'estudi Sostener la mirada, imágenes de las Alpujarras (1993) i la novel·la curta El dueño del secreto (1994). Un any més tard va publicar Ardor guerrero, relat crític centrat en les seves experiències durant el servei militar. Aquell mateix any, va ser escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola.
Plenilunio, pubilcada l'any 1997, es considera la seva obra més madura. Es tracta d'una història d'intriga on el crim és només l'excusa per caracteritzar, de manera ambivalent, una sèrie de personatges. Alhora que l'autor fa un diagnòstic de la violència a dos nivells: la del terrorisme al País Basc, la qual ha tocat de ple al policia protagonista; i la de les violacions infantils que aquest ha d'investigar al poble andalús al que arriba, fruit d'un trasllat des d'Eskadi. Tanmateix, la història d'amor entre el policia i la mestra, el curs de la investigació i les excrescències argumentals, les quals tendeixen a subratllar la soledat i l'aïllament dels personatges, acaben per dominar sobre la dimensió moral.


Les seves obres posteriors són: Pura alegría (1998), un assaig en el qual inclou el seu discurs d'ingrès a la Reial Acadèmia Espanyola i diverses conferències sobre la creació literària; Las huellas de unas palabras (1999); Carlota Fainberg (1999) i En ausencia de Blanca (2000).
Sefarad (2001) i La noche de los tiempos (2009), la figura del desarrelat, de l'exiliat i del perseguit donen sentit a aquestes obres. Ambdues responen a una ambició similar de conjugar l'exploració literària amb l'al·legat o la denúncia moral, que a Sefarad concerneix a totes les víctimes dels totalitarismes bàrbars del segle XX. Muñoz Molina va crear a Sefarad una estructura narrativa nova composada de 16 històries amb protagonistes coneguts (Kafka i Milena, Jean Améry, Primo Levi, Eugenia Ginzburg, etcètera) i anònims que han patit la persecució i l'exili.
Entre 2004 i 2006 va dirigir l'Institut Cervantes de Nova York, ciutat que el va portar a escriure Ventanas de Manhattan l'any 2004. Des de llavors, combina llargues estades a Madrid i Nova York, amb la seva dona també escriptora (Elvira Lindo).
"la profunditat i la brillantor amb què ha narrat fragments rellevants de la història del seu país, episodis crucials del món contemporani i aspectes significatius de la seva experiència personal. Una obra que assumeix admirablement la condició d' intel·lectual compromès amb el seu temps."
Exemple d'aquest compromís és el seu darrer i brillant assaig Todo lo que era sólido (2013), on l'escriptor fa un recorregut des del franquisme tardà fins a la crisi actual, la qual amenaça amb portar-se per davant bona part dels drets aconseguits en les últimes dècades:

Cambiaron las leyes no para hacerlas mejores sino para asegurarse de que podrían actuar al margen de ellas. Y desde luego nunca crearon la carrera administrativa: a los funcionarios profesionales pero no dóciles políticamente los apartaron de los puestos de responsabilidad o los forzaron a marcharse por desmoralización o aburrimiento; y en vez de modernizar la antigua burocracia la sumergieron en una inundación de nuevos puestos clientelares, de comisarios políticos descarados o encubiertos, dependientes siempre del favor del que los nombraba, leales hasta la sumisión, volcados en el servicio al partido o al líder del que dependía su sueldo y no a la ciudadanía que lo costeaba con sus impuestos.
La ruina en la que nos ahogamos hoy empezó entonces: cuando la potestad de disponer del dinero público pudo ejercerse sin los mecanismos previos de control de las leyes; y cuando las leyes se hicieron tan elásticas como para no entorpecer el abuso, la fantasía insensata, la codicia, el delirio —o simplemente para no ser cumplidas.
Pero una administración clientelar no sólo fomenta la incompetencia y facilita la corrupción: también desalienta a los empleados más capaces y vuelve habitual el cinismo. Quien por integridad personal y por vocación hace bien su trabajo comprende que daría lo mismo que lo hiciera mal, e incluso que cumpliendo su deber se gana el rechazo de los que mandan; y si todo el mundo sabe que el mérito puede ser inútil y la mediocridad recompensada, y que en último extremo todo depende del favor político, los alicientes para mejorar la propia tarea serán siempre inferiores a la tentación de la desgana, cuando no del servilismo. Cuanto más politizada esté una administración menos continuidad habrá en proyectos que deberían ser a largo plazo y quedar por encima de la disputa partidista: todo se vuelve un hacer y deshacer marcado por las oscilaciones electorales; lo aprobado pro un gobierno queda en suspenso o es desarbolado cuando llega el gobierno de otro partido; los nuevos cargos aspiran sobre todo a borrar la huella de los anteriores; el dinero y el esfuerzo gastados se vuelven estériles.
Todo lo que era sólido (2013), pàg. 48-49.
 
hace falta una serena rebelión cívica que a la manera del movimiento americano de los derechos civiles utilice con inteligencia y astucia todos los recursos de las leyes y toda la fuerza de la movilización para rescatar los territorios de soberanía usurpados por la clase política” (pág. 245).
Font: http://bibliotecavirtual.diba.cat/novela/recorreguts_literaris_anteriors/antonio_munoz_molina


 
Así explicó él la esencia de su manera de abordar la literatura, y a ella responde el estilo y la obra por la que ha sido distinguido con el premio Príncipe de Asturias de las Letras: “Escribo dejándome llevar. El propio acto de escribir desata a veces los argumentos y los recuerdos. La urgencia de comprender y de intentar explicarme a mí mismo el presente me devuelve fragmentos del pasado”. 

1 He aprendido que la ficción no tiene por qué ser la forma superior de la literatura narrativa. Quizás una novela sólo deba escribirse cuando no queda más remedio: cuando lo que hace falta decir sólo puede ser dicho inventando.
2 He aprendido las ilimitadas posibilidades expresivas que contiene el relato estricto de ciertos hechos: muchas de las mejores páginas de literatura que he leído en este tiempo pertenecen a libros de historia, a memorias, a biografías, a textos de divulgación científica, a artículos o reportajes de periódico.
3 He aprendido las ventajas de sumergirse en otro idioma: en el viaje de ida se descubre la música propia de otras lenguas y la voz verdadera de escritores a los que uno creyó conocer bien leyendo traducidos; en el viaje de vuelta uno se vuelve más sensible a la poesía implícita en su propia lengua, que antes no siempre advertía.
Nada más terminado un libro ya empieza a convertirse en un remordimiento que unas veces se cura con el tiempo y otras no
4 He aprendido algo que le oí decir a Salman Rushdie en Granada, en 1995: mientras escribe una novela un escritor de prosa debe leer mucha poesía, para aprender de su disciplina verbal y no dejarse llevar por la autoindulgencia palabrera. En la poesía se aprende precisión.
5 He aprendido a desconfiar del estilo, que cuando no es sino el sonido singular de la propia voz puede convertirse en una colección de muletillas, automatismos y parodias de lo que uno mismo ya ha escrito.
6 He aprendido que uno debe desconfiar de sus facultades, reales o presuntas, y sacar todo el provecho que pueda de sus limitaciones.
7 He aprendido que escribir es empeñarse y es dejarse llevar en la misma medida en que es contar algo que se sabe y también aventurarse en lo que no se sabe y no habrá manera de que llegue a saberse si no es mediante la escritura misma.
8 He aprendido que la percepción del lector común aficionado a la literatura tiende a ser más aguda y más libre de prejuicios que la de la media de los expertos, críticos o profesores.
9 He aprendido que los prejuicios y los malentendidos lo influyen a uno mucho más de lo que cree, de modo que hace falta estar en guardia siempre contra ellos: quizás si Virginia Woolf no hubiera sido una mujer yo no habría tenido que llegar a los cincuenta años para descubrir la radicalidad estética y la hondura humana de novelas como Mrs. Dalloway o To The Lighthouse.
10 He aprendido que por muchos años que uno cumpla y mucha familiaridad crea tener con la literatura siempre está haciendo descubrimientos jubilosos que lo deslumbran, como un geógrafo o un explorador al que le fuera dado descubrir una nueva montaña, un nuevo continente: así encontré hace unos años Vida y destino, de Vasili Grossman, que era como un Everest en el que casi nadie hubiera reparado, o Under the Volcano, que debí haber leído cuando era más joven, pero que tal vez por la edad a la que llegué a ella me hizo una impresión todavía más profunda.
11 He aprendido que en la música o en la pintura -y en la fotografía, y en el dibujo- se contienen lecciones fundamentales para mi oficio de escribir: en la música un sentido de la composición y del flujo del tiempo que organiza el relato de una manera más flexible y menos evidente que la trama argumental; de la pintura, una disciplina de la observación y el espacio. En el dibujo y en la música de jazz hay un aprendizaje específico, o tal vez sólo un propósito: el instante atrapado en un instante; el acto mismo de la escritura como momento supremo, presente soberano que no existía antes ni será posible, al menos de la misma forma, un minuto después.
12 He aprendido que los únicos estimulantes que necesito para escribir están dentro de mí mismo, en la orgía electroquímica de los neurotransmisores que combinan súbitamente imágenes del recuerdo o de la fantasía en un sueño lúcido. Por comparación con esa efervescencia el efecto de cualquier droga, de la nicotina o del alcohol es una bagatela, un gasto inútil de energía física y mental.
13 He aprendido que el ejercicio físico y las tareas prácticas ayudan a que se dispare la imaginación y a que las ideas, las imágenes, las conexiones, las palabras, surjan más velozmente. Gracias a la ebriedad de oxígeno de una carrera o de una buena caminata o a la atención alerta y la multiplicidad de pequeñas tareas necesarias para cocinar un arroz he inventado personajes o situaciones o giros argumentales que de otra manera no habrían surgido.
14 He aprendido que una parte muy grande del trabajo de escribir un libro se ha ido haciendo sin que uno se diera cuenta mucho antes de que comience la escritura. El proyecto de una novela o de cualquier texto narrativo sólo vale algo cuando es el resultado de la cristalización de experiencias, lecturas, imágenes, recuerdos, deseos, que de pronto se hacen visibles y se vinculan entre sí como en un mapa de conexiones neuronales.
15 He aprendido que ninguna vivencia, ninguna historia, es en sí misma tan particular o tan local que no pueda hacerse universalmente inteligible; y también que nada hay tan provinciano como ciertas formas enfáticas de cosmopolitismo.
16 He aprendido que en cada generación hay un cierto número de escritores jóvenes que llegan a convencerse, con la ayuda de algunos periodistas y críticos, de que su juventud no es un hecho transitorio y bastante frecuente, sino un rasgo absoluto de originalidad y talento.
17 He aprendido que de todos los personajes que inventa un novelista el menos sólido, el menos verdadero, el más convencional, suele ser el personaje público en el que se convierte a sí mismo.
18 He aprendido a convivir con la inseguridad y con el desaliento, con la incertidumbre irremediable sobre el valor de lo que he hecho, con la vulnerabilidad ante los juicios negativos y la sospecha de que puedan ser menos infundados que algunos elogios.
19 He aprendido que nada más terminado un libro ya empieza a convertirse en un remordimiento que unas veces se cura con el tiempo y otras no, y para el que solo existe el antídoto de empezar otro libro en el que será posible no cometer los mismos errores: si hay suerte, se cometerán errores distintos.
20 He aprendido que todo lo que me gusta me gusta todavía más que hace veinte años: escribir, leer, mirar cuadros o películas, escuchar música, pasearme por las ciudades que amo, estar cerca de las personas queridas, acordarme de las que se fueron, que a veces vuelven en los sueños; y me pregunto qué cosas que ahora ni sospecho aprenderé si vivo otros veinte años, qué historias de las que ahora no sé nada surgirán en la imaginación y se convertirán en libros, no necesariamente novelas, libros que se parezcan tan poco a los que he escrito ahora como mi vida presente a la de hace veinte años.
Font:

 

La lectura enseña tanto como el ejercicio de la escritura
Antonio Muñoz Molina 

dissabte, 8 de juny del 2013

"Wilt sóc jo", Tom Sharpe ha mort



Si una mica de coneixement és perillós, molt és letal. Tom Sharpe

L'escriptor anglès TomSharpe ha mort a Llafranc, on residia des del 1995. Sharpe, que tenia vuitanta-cinc anys, és autor d'obres d'un humor corrosiu. Se'n destaquen Wilt (1976), La gran persecució (1977), El bastard (1978) i L'ovella negra (1996).
Thomas Ridley Sharpe és un novel · lista nascut el 30 de març de 1928 a Londres.
Més conegut com
Tom Sharpe, és un dels escriptors britànics de novel · les de humor més populars de la segona meitat del segle XX. Entre les seves obres es troba la hilarant "Wilt", que s'ha erigit com la millor d'elles i la més famosa. La seva literatura es caracteritza pel seu humor corrosiu, irreverent, políticament incorrecte que no està exempt de crítica social i per a molts aquest autor és un mestre del gènere. Sharpe va aconseguir el Gran Premi de l'Humor Negre en 1986.

Les seves obres van ser traduïdes a multitud de llengües i han estat venudes en nombrosos països. En ocasions han servit d'argument per a sèries televisives-com és el cas de "El temible Blott" o "Xafarranxo a Cambridge" - i altres vegades han estat portades al cinema, com va passar amb "Wilt".

Tom Sharpe va estudiar Història a la Universitat de Cambridge. Després de realitzar el servei militar es va traslladar a Sud-àfrica, on va treballar com a docent, alhora que exercia tasques socials a Natal. Va romandre deu anys a Sud-àfrica on va treballar també com a fotògraf, fins que va ser deportat. Més endavant va exercir de professor d'Història al Col · legi de Cambridge de les Arts i la Tecnologia i finalment va traslladar la seva residència a un poble de la Costa Brava, LLafranc
Amb un to sarcàstic, els seus llibres han criticat diversos aspectes de la vida: el sistema educatiu, com es veu a Wilt i els llibres que en continuen la sèrie; l'esnobisme de la classe alta anglesa, per exemple a Vicis ancestrals (1980) Les beques boges: una crònica de Porterhouse (1995); i el món literari, com a La gran persecució (1977).
També cal destacar l'obra literària publicada el 1996, 'L'ovella negra', editada abans en català i castellà que en anglès. Altres títols de la seva bibliografia són: 'Assamblea sediciosa', 'Exhibició impúdica', 'Una princeseta amb problemes', ' Vicis ancestrals' o 'Grope', i la seva darrera obra 'l'herència de Wilt'.
mes informacio:
CITES

Tenia les seves pròpies teories sobre l'educació. En el llibre "Wilt sóc jo. Converses amb Tom Sharpe", de Llàtzer Moix, l'escriptor reflexionava
 "Educar vol dir fer aflorar les millors qualitats de l'alumne, la tasca del professor consisteix a esbrinar quins són els dons de cada un d'ells. l'essència de l'educació és la construcció de la confiança en els estudiants, i si el professor atresora una passió per l'aprenentatge és molt probable que aconsegueixi contagiársela. Quan això passa es produeix una cosa meravellosa perquè la passió pel coneixement és una cosa que no ens abandonarà mai ".
 
No hi ha res pitjor que un ebri introspectiu.

"Wilt m'agrada perquè és algú que fa ja alguns anys que va renunciar a la visió romàntica de la vida, que ha après que cal sobreviure fent coses que sovint no ens agraden". Tom Sharpe, que parla així del seu personatge literari preferit subscriuria aquestes paraules per si mateix. "Wilt sóc jo", ha dit en un altre moment. És un home molt alt, molt blanc, molt somrient. Està content de la seva feina, "amb el que em guanyo el pa", perquè per a ell la literatura és això: un treball que cal realitzar amb seny, amb horari i tractant d'escriure allò que el lector demana. Perquè d'una altra manera ningú va a comprar-se un llibre, i si això no s'aconsegueix l'escriptor ha fracassat.


Hem creat un món vulgar i ofensiu, i l'humor només és el mirall que retorna una imatge distorsionada d'aquesta realitat. El que fa mal és la veritat. Tom Sharpe

LLEGIR, ELS CLUBS

ELS CLUBS DE LECTURA ESTAN LLEGINT

Aquest mes de juny la Biblioteca d'Altafulla tancarà els Clubs de lectura fins el mes de setembre amb les següents lectures:

CLUB DE NOVEL·LA NEGRA 

 P. D. James No és feina de dones (Columna / Edicions 62) / No apto para mujeres (Ediciones B / Suma de Letras).

 
PhyllisDorothy James va néixer a Oxford, Anglaterra, el 3 d’agost de 1920.
Va estudiar a la British School de Ludlow i en la Cambridge High School per a dones, abandonant l’escola als 16 anys per començar a treballar ja que la seva família no tenia molts diners i el seu pare, un inspector d’hisenda, no creia que una dona necessités una educació superior.
Va treballar a hisenda durant 3 anys i com a assistent d’un director de teatre després. El 1941 es va casar amb Ernest Connor Bantry White, un doctor de l’exèrcit amb qui tindria dues filles. El seu marit va tornar de la guerra amb una malaltia mental que li impedia exercir i James va haver de mantenir la família fins a la mort d’Ernest el 1964. James va estudiar administració per a hospitals i entre 1949 i 1968 va treballar per al National Health Service en un hospital de Londres.
El 1968 va aprovar un examen del British Civil Service, i entre 1972 i 1979 va treballar per al Criminal Law Department del Home Office a Londres. Després, entre 1988 i 1993, ho va fer a la direcció de la BBC i en la presidència del Literature Advisory Panell a l’Arts Council d’Anglaterra.
El 1983 va obtenir la Ordre de l’Imperi Britànic Order of the British Empire (OBE) i va rebre el títol de Baronessa James de Holland Park el 1991.
Considerada una de les grans Dames del crim, PD James ha dedicat la seva carrera literària, amb més de vint novel·les, a la novel·la policial. La seva creació més famosa és la del detectiu i poeta Adam Dalgliesh, protagonista de diversos dels seus llibres.
La primera novel·la de PD James, Cubridle la cara, es va publicar el 1962. Gairebé totes les seves novel·les han estat adptadas per a la televisió, destacant les realitzades per a la televisió britànica BBC. 
 
Cordelia Gray no té gaire sort amb les figures paternes de la seva vida. El seu pare l’obliga a portar una infància errant i desarrelada que no permetrà a una noia desperta i intel·ligent com ella estudiar i viure una vida més “normal”. La segona figura paterna és Bernie, l’home que li dóna una oportunitat com a investigadora privada a pesar de la seva joventut. Li ensenya tot el que sap de l’ofici i a pesar de la ineptitud i debilitat d’aquest home, ella acaba per apreciar-lo.
Quan comença la novel·la el pare fa anys que és mort i Bernie acaba de suïcidar-se. La tercera figura paterna és l’home que la contracta per descobrir les causes que portaren al seu fill al suïcidi. Un cas en aparença senzill, però tots coneixem que en aquest tipus de novel·la res és clar, ni senzill. La contrafigura negativa de Bernie és aquest científic que teòricament cerca la veritat mitjançant Cordelia.
Ella té vint-i-dos anys quan comença la recerca per Cambridge de les causes d’un suïcidi que ràpidament és revelarà com un crim. Un crim terrible i amb conseqüències inesperades per a tots els actors de l’auca. La quarta figura paterna és Adam Dalgliesh, el personatge més conegut de l’autora, amb el que finalment Cordelia tindrà un tete a tete ple de perill per a ella. Dos personatges que és reconeixeran mútuament, ella amagant una veritat terrible i perillosa i l’altre conscient que una mentida, de vegades, pot ser millor que una veritat destructiva.

P.D. James pertany a una llarga tradició d’escriptor(e)s de l’anomenada escola anglesa on prima la superfície polida en la narració, però el que acostuma a explicar pot arribar a ser més negre que moltes de les novel·les anomenades així, negres. Aquesta autora sempre m'ha semblat l’última filla avantatjada de la gran tradició de la novel·la enigma anglesa, que tantes hores de gaudi a donat a l’aficionat al gènere, i que tant menystinguda a estat de vegades per alguns aficionats snobs i part de la crítica. com tota bona peça de gènere la lectura d'aquest llibre acaba deixant un regust amarg, amargor que només  deixen les bones novel·les.
 Compartim la lectura el dia 10 de juny a les 19 h. a la Biblioteca d'Altafulla

CLUB D'ASSAIG

Àlex Rovira Celma  La Bona Crisi – Una oportunitat per reinventar-se, (Pòrtic, 2010)
 
ÀlexRovira i Celma (Barcelona1 de març de 1969), és un escriptor, economista, conferenciant internacional i consultor català. És un dels escriptors espanyols de més prestigi internacional i ha venut a prop de cinc milions de còpies dels seus diferents títols, essent alguns d’ells número 1 de vendes a Espanya i en altres països, tant en llengua espanyola com en altres idiomes. Així mateix, està considerat un dels millors experts en Psicologia del Lideratge a nivell mundial.

Àlex Rovira és llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE, on dirigeix seminaris sobre Innovació, Gestió del Canvi, Gestió del Talent, Gestió de Persones i Pensament Creatiu per a alta direcció d'empreses i/o ONGs. A banda de col·laborar amb aquesta escola de negocis, ho fa també amb altres institucions de gran prestigi acadèmic.

'La Bona Sort' ha estat la seva obra de major impacte internacional, editada en 42 idiomes, amb un èxit sense precedents en la literatura de no ficció, amb més de tres milions de copies venudes els primers dos anys i fou escollit premi Shimpu al millor llibre de l'any 2004 a Japó per unanimitat de crítica, públic i professionals del sector editorial. Era també coordinador d'una col·lecció de l'editorial Aguilar que porta el seu nom i en la que es publiquen assajos, relats i llibres empresarials seus i d'altres autors.

La seva primera novel·la 'L’última resposta', un relat de ficció basat en els descobriments i la vida secreta d’Albert Einstein i escrit en co-autoria amb Francesc Miralles, els va fer mereixedors del Premi de Novel·la Ciudad de Torrevieja el 2009. Aborda diferents registres literaris: tant l’assaig en obres com 'La Brúixola Interior', 'La Bona Vida' o 'La Bona Crisi', com el relat a 'La Bona Sort', 'Els Set Poders' o 'El Laberint de la Felicitat' o 'Un Cor ple d’Estrelles', la ficció empresarial en el cas dEl Benefici', o la novel·la com és el cas de 'L’Última Resposta'.

En la seva activitat com a conferenciant imparteix sessions a públic general o empresarial i les seves temàtiques inclouen continguts relacionats amb la psicologia, la filosofia, la sociologia i la gestió empresarial, essent un ponent destacat en rellevants fòrums d'Europa, Amèrica i Àsia. Col·labora també habitualment amb diverses fundacions i organitzacions no governamentals.

El llibre està estructurat en 29 capítols en forma de cartes on l’Àlex Rovira s’adreça al lector i el fa pensar sobre un concepte, una idea, per tal que s’adoni de tot allò positiu que pot extreure d’una crisi, sigui aquesta de la naturalesa que sigui. A més, el llibre està ple d’exemples de persones que han patit situacions extremes a les seves vides i que, malgrat tot, han sabut aprofitar aquest moment per sortir-se’n, reinventant-se a si mateixos i sense defallir davant les adversitats.
No, no es tracta d’un llibre d’autoajuda en el sentit d’incloure-hi receptes a seguir per superar la crisi. Jo el definiria més aviat com a un llibre de filosofia on l’autor ens presenta la seva manera d’entendre la vida, amb idees que poden generar discussió. Per això, és un llibre que recomano que es llegeixi juntament amb altres lectors, per compartir i debatre pensaments. Segur que tindreu tertúlies força interessants. I és que és un llibre que dóna molt de joc, fa pensar (cosa de vegades difícil en els llibres d’avui en dia) i això s’agraeix, encara que no es comparteixin moltes opinions que exposa l’Àlex Rovira.
I és que l’autor, que amb aquest volum completa la fins ara trilogia dels exitosos llibres La Bona Vida o La Bona Sort, pretén fer-nos reaccionar davant de qualsevol moment advers que segur patirem a la vida per aprofitar-lo i resorgir enfortits. Així, perdre un ésser estimat o que el nostre projecte fracassi no ha de ser forçosament negatiu. Si comencem a comprendre que la mort, el dolor o les adversitats formen part de les nostres vides i que tots, tard o d’hora, en patirem, ens serà més fàcil entomar aquestes situacions i superar-les quan vinguin, així com evitar quedar-nos estancats i paralitzats per la por a què succeeixin. Una vegada vaig sentir l’Eduard Punset dir que l’home no és feliç perquè sempre està pensant en què li pot passar en el futur, sense viure el present. Un cop siguem capaços de viure sense por al futur, podrem gaudir del que tenim en aquests moments.
En definitiva La Bona Crisi és un llibre que convida a la reflexió i que, segur, us aportarà una altra visió dels vostres fracassos i adversitats. Que tingueu una bona lectura i, en els temps en què estem, també una bona crisi!
Font:

 Compartim la lectura el dia 12 de juny a les 19 h. a la Biblioteca d'Altafulla

CLUB DE LECTURA ADULTS 
 Claudio Magris El viatjar infinit, (Edicions 1984)/ El infinito viajar, (Anagrama)
 
Nascut a Trieste l’any 1939, Magris ha estat professor de literatura germànica a les universitats e Torí i Trieste i altres universitats alemanyes, i també ha donat classes de literatura europea al Collège de France i conferències i seminaris en universitats d’arreu del món. És membre de nombroses Acadèmies i ha estat reconegut amb diversos guardons literaris, entre ells vuit doctorats Honoris Causa, el Prix du Milleur Livre Étranger (1990), el Premi Strega (1997), el Praemium Erasmianum (2001), el Premio Reino de Redonda (2003), el Príncep d’Astúries (2004), el Österreichischer Staatspreis für Europäische Literatur (2005), el Premio Kythera (2007); el Premi Terenci Moix per tota una carrera (2008); el Walter-Hallstein-Price (2008); i el Friedenspreis des Deutschen Buchhandels (2009). Entre la seva bibliografia destaquen els següents títols: El mito habsbúrgico de la literatura austriaca moderna (1998);  Lejos de dónde: Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental (1971); Ítaca y más allá (1982); El anillo de Clarisse: tradición y nihilismo en la literatura moderna (1984); Conjeturas sobre un sable (1984-1986-1992); El Danubi (1986); l’obra de teatre Stadelmann (1988);  Il Conde (1993); Le Voci (1994-1996); Microcosmos (1997); Utopía y desencanto. Historias, esperanzas e ilusiones de la modernidad (1999); La exposición (2001); Essere già stati, 2001; A cegues (2005); El viatjar infinit (2008); Vostè ja ho entendrà (2007); La història no s'ha acabat (2008) i Alfabets (2008).

Magris és, des de fa 43 anys, col·laborador del diari Corriere della Sera i de nombroses revistes italianes i europees.
 
El viatjar infinit és un esplèndid quadern de viatges, ple de tinta i vida viscuda: el diari d'un cos en moviment que juga a descobrir, conèixer i escoltar, i sobretot a compartir. I d'aquí neix l'encant. Un relat de vint anys de viatges, del 1981 al 2004. Ens trobem caminant de la mà de l'autor pels camins de l'Iran o de Tasmània sense haver-hi estat mai. Des de la Manxa del Quixot fins al Petersburg de Raskolnikov, des del castell de Ludwig de Baviera fins a l'escrivania d'Arnold Shönberg. De Londres a Sicília. A Berlín, on Magris discuteix amb Günter Grass. A la Xina, al Vietnam... Viure, viatjar, escriure. Ens reconeixem com a viatgers que de sobte se senten fascinats i ferits pels llocs i les persones i que, finalment, intenten resistir-se contra la desintegració buscant la vida plena.
Però si El viatjar infinit mereix tots el respecte és per un Prefaci exemplar que mereix convertir-se en referència dels amants de la literatura contemporània. En ell, Magris estableix una comparació entre viure, identificat amb el viatge, i escriure, de tal manera que "el viatge sempre recomença, sempre ha de recomençar, com l'existència, i cada anotació seva és un pròleg; si el recorregut pel món es trasllada a l'escriptura, aleshores es prolonga en el pas de la realitat al paper: escriure apunts, retocar-los, esborrar-los parcialment, redactar-los de nou, canviar-los de lloc, variar-ne la disposició".  Evidentment, Magris es refereix a una concepció moderna i oberta de la novel·la, permeten aquesta narrativa aglutinadora i en constant reconstrucció i ampliació. És més, aquesta teoria que Magris practica esdevé al seu parer el signe del nostre temps i de la literatura més interessant, la que sap copsar millor les contradiccions de l'home modern: "la narrativa més autèntica potser és la que parla no pas a través de la pura invenció i ficció, sinó agafant directament els fets, les coses, les transformacions boges i vertiginoses que, com diu Kapuscinski, impedeixen captar el món en la seva totalitat i oferir-ne una síntesi, i només permeten copsar-ne fragments, com un reporter en el caos de la batalla". Un gran referent, sens dubte.
Compartim la lectura el dia 20 de juny a les 19 h. a la Biblioteca d'Altafulla